dilluns, 25 de novembre de 2013

30/08/2013. Ultra Trail del Mont Blanc, UTMB 2013.

A principis del mes d'octubre em vaig trobar a Alex i un amic corrent per la muntanya, varem parlar de la seua experiència en la carrera del Mont-Blanc. Li vaig proposar que s'animara a fer una crònica contant en primera persona la seua experiència, com diu ell, "...la que sens dubte és la carrera de muntanya més important del món". Vos convide a que llegiu la crònica, és fabulosa, a més les fotografies que ens aporta son espectaculars.
Des del Club volem agrair a Alex, Ivan i Paco per compartir la seua experiència amb tots nosaltres.

Crònica de Alex Bolinches Aznar:

Alex, amb Ivan i Paco
El passat mes d'agost vaig participar en l'Ultra Trail del Mont-Blanc, la que sens dubte és la carrera de muntanya més important del món. No és la més llarga ni la més dura, però el UTMB és la referència per a tots els amants del trailrunning. Ho és per moltes raons, però sobretot per la bellesa del traçat, per l'excel·lent organització i per l'espectacular ambient que es respira al voltant de la carrera.

Córrer pel massís del Mont-Blanc és una experiència única. Per a tots els que ens agrada la muntanya, córrer entre aquells paisatges és el més semblat al paradís i aquesta carrera et deixa imatges que no s'obliden.

L'organització de la prova és impecable. Es nota que estàs en una carrera de les grans des del mateix moment que trepitges Chamonix. Tant la prèvia com l'organització al llarg de tot el traçat és molt professional, cuiden al corredor fins al més mínim detall. Però si alguna cosa sorprèn del UTMB és el magnífic ambient que es viu durant tota la carrera, i la gran quantitat de gent que hi ha animant durant tot el traçat.

Així que, després de passar uns dies en Chamonix gaudint de l'ambient i veient les altres carreres que precedeixen al gran ultra (TDS i CCC), el divendres 30 d'agost era el gran dia...


Són quasi les quatre i mitja de la vesprada i falta molt poc per a l'eixida. Apenes puc parlar amb Iván i Paco per la bullícia, la música, els corredors, els esquellots de la gent que anima, el speaker...

Tota la gent de Chamonix està bolcada amb els corredors (mai havia vist un ambient tan gran en cap carrera, però aquesta carrera és així).
Estem situats quasi dels últims, veient a dos mil persones per davant. Donen l'eixida amb música de Vangelis i la cridòria del públic i els corredors va en augment. Després de diversos minuts passem baix l'arc d'eixida, però caminant, sense poder córrer encara.
Eixida de la carrera
Deixem arrere el poble i de seguida entrem en la muntanya per una sendera que ens deixa córrer a gust durant les primeres hores. A partir d'ací, comença la carrera de debò i els corredors es van posicionant i triant el ritme de carrera.



Comencen les llargues pujades i baixades, una després d'una altra, i la rutina que seguirem durant tota la carrera. Córrer on es puga, baixar aguantant el ritme, reservar forces, menjar, beure, abrigar-se, passar els punts de control i els avituallaments, ...








La primera nit passa ràpida i a l'alba entrem a Itàlia pel Vall d'Aosta (espectacular). Tenim 17 km de baixada prou ràpida i molt tècnica en el tram final, fins a Courmayer, Km 77 (ací tenim el primer lloc de descans).




Són quasi les vuit del matí. Canvi de roba i sabatilles, menjar sense pressa, i ens anem sense parar a dormir. Encara queda molt i les forces i el cap van bé.






Fins al Km 95 anem per sendes que ens permeten córrer durant molt temps. Un parell de punts de control i menjar, i a tornar a pujar per a entrar a Suïssa pel Grand Col Ferret. Molt de vent fred en el serral, així que toca abrigar-se i per a a baix una altra vegada corrent. Quasi 21 km de baixada per prats i sendes inacabables.



En el següent avituallament el cos em demana descans (són les cinc i mitja de la vesprada). Decidisc intentar dormir , encara queden mes de quaranta Km i pujar tres mil metres de desnivell. Vaig conseguir dormir deu minuts, i una altra vegada de nit, pujant i baixant les ultimes tres muntanyes que ens queden.

Clareja de nou i ja veiem al fons la vall de Chamonix (estem a casa). Els últims quilòmetres es fan mooolt llargs i els peus han dit prou.

Baixem quasi caminant fins que entrem en el poble i sense adonar-nos, volem cap a la meta. Són les deu i mitja del matí, els carrers plens de gent animant i cridant el teu nom. Han passat mes de 40 hores des que eixim.

No se si tinc son, fam, cansament, set… però tinc la sensació que si que ha valgut la pena tants mesos de durs entrenes i carreres.
Els tres herois, Alex Bolinches, Paco Bayarri i Ivan Esteve

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada