dilluns, 14 de novembre de 2016

13/11/2016 RUTA, POBLAT I CASTELL DE JINQUER I BOSC DE CASTANYERS


Crònica per: Francecs Gimeno.




El passat diumenge 13/11/2016, Alejandro, Rosa, Lola, Juan, Alicia, Carlos, Jose, Lola, Paqui, Pere, Angel, Antonio, Pepe, Patro, Mª Jose, Ramon i Paco, vàrem quedar al punt de trobada, entre Algimia d'Almonesir i Alcúdia de Veo, a les vessants del Pic d'Espadà, prop de la Nevera, des d'on comencen varies rutes que recorren per pistes i sendes els meravellosos paratges del Parc Natural de la Serra d'Espadà. 


Comencem la ruta per una pista prou fàcil de caminar i assequible per a la majoria de senderistes, la vegetació a cada racó, ens mostra com la Tardor, muda el color de les fulles dels arbres caducifolis, cireres, servals, castanyers, avellaners, contrasten amb les sureres, pins, ginebres,  com les falagueres segons varietats, humitat del sòl i exposició al sol, van canviant del verd al groc i al marró, com el bruc d'hivern floreix abans que les gelades malden inexorablement el seu cicle. 


Després de 4 Km girem cap a l'esquerra i en sentit descendent arribem a creuar el Barranc de poto que dona pas al Poblat de Xinquer, on decidim parar per pegar un mosset mentre contemplem les restes de les cases molt enderrocades i l'església que manté els quatre paraments, mentre compartim bota de vi, atmel.les, barrejat de torrefacte salat, xocolata, llavoretes "granissades", raonem de com podríem fer mes participativa la Marxa  Senderista de 2017. 

En acabar comencem a pujar fins les restes del Castell de Xinquer que encara manté drets alguns murs del seu perímetre fortificat prou inaccessible i que de segur va protegir durant molt de temps les cases i terres de conreu.

Per una senda apleguem a la pista per on arribem en lleuger descens, al bosc de castanyers que encara te la majoria dels seus punxosos fruits tancats dalt dels arbres, a esquerra i dreta de la pista les  sureres i castanyers guien el nostre esguard poc acostumat a gaudir d'esta riquesa natural a pocs kilòmetres de casa tant prop de la Mediterrània.  

En el camí de tornada per la mateixa pista del principi, anem descobrint mentre raonem, falagueres en el rodeno, Suillus Luteus damunt les arrels dels pins, rosers borts –rosa mosqueta- en el marge que intenten enganxar-nos de la roba, ruscos d'abelles i com no podria ser d'altra manera un habitant del bosc, la Mantis Religiosa, ens vigila desafiant al bell mig del camí controlant de no passar desapercebut i ser respectat per tot el grup de senderistes.








Ànim i fins la propera,





     

Fotografia: Antonio Martinez, Alejandro i Alicia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada